En el següent enllaç hi trobareu els principals manifestos avantguardistes.
dimecres, 15 de desembre del 2010
dijous, 9 de desembre del 2010
dijous, 4 de novembre del 2010
Joan Maragall. Biografia.
dilluns, 1 de novembre del 2010
L'Any Maragall
Escolteu la següent notícia i per poder tenir més informació de l'Any Maragall podeu entrar a la següent adreça.
dilluns, 18 d’octubre del 2010
Maria Rosa. El llenguatge i els símbols
Guimerà, en aquesta obra i en les altres, utilitza un llenguatge que idealitza els parlars populars. Les veus dels personatges i la de l’autor, que trobem en els trets poètics del text, s’expressen d’una manera creïble i eficaç. Per tant, l’autor utilitza el llenguatge de la seva obra poètica i el llenguatge col·loquial de l’època. Sovintegen les expressions populars i els castellanismes, presents en el català de l’època. Guimerà, doncs, intenta construir un llenguatge proper al que parla el poble però farcint-lo d’una dimensió poètica.
Els símbols
El text està ple de metàfores, comparacions i símbols que ens ajuden a comprendre els sentiments dels personatges.
El nom de la protagonista és per ell mateix un símbol. D’una banda, Maria és el nom de la Verge, associat al color blanc, a la puresa. De l’altra, durant tota l’obra apareixen símbols relacionats amb el color vermell: la sang, el vi, el foc, la passió… Rosa, donc
s, ens va pensar en una rosa vermella. El nom de la protagonista representa simbòlicament en el debat en què es mou: entre la puresa i la passió, entre el blanc i el vermell.
El simbolisme que trobem a Maria Rosa és en gran part animalístic. La serp, per exemple, és un signe del desig que en Marçal sent per la Maria Rosa. Té, a més a més, connotacions bíbliques, de temptació, de pecat. Altres animals amb connotacions negatives serien la guineu, el llop i el tigre, que representen la maldat d’en Marçal.
Un altre símbol molt recurrent a l’obra és el vi. S’associa per una banda a la sang i al sacrifici i per l’altra a la vida eterna. La sang de l’Andreu és en el vi fruit de la verema on es van conèixer la Maria Rosa i ell. En Badori, com a venjança, oferirà aquest vi per celebrar el matrimoni amb el Marçal. Aquest, s’embriagarà amb el vi i acabarà confessant el seu crim.
*Per més informació podeu clicar aquí i us portarà a una pàgina sobre l'autor.
Maria Rosa. Els temes
A Maria Rosa es tracten uns temes que seran constants en la majoria de drames de Guimerà. En aquesta obra en destaquen tres:
La passió amorosa
Maria Rosa és una història d’amor com tantes que va escriure Guimerà. La passió amorosa, expressada en moments de sensualitat intensa, té un paper fonamental en els personatges principals de l’obra. Les diferents escenes de l’obra es produeixen cap al tard, quan fosqueja, o en plena nit, el temps propici per descordar la passió.
Trobem diversos passatges amb una càrrega eròtica força destacable, com quan la Maria Rosa explica la seva primera trobada amb l’Andreu (acte I escena X). També trobem aquesta sensualitat quan en Marçal explica el dia que va conèixer la Maria Rosa, amagat i mirant com ella rentava la roba. (Acte III escena IV).
L’erotisme que s’estableix entre la Maria Rosa i en Marçal duu al desig de possessió mutu, un desig insaciable que actua de motor en l’obra. En Marçal confessa que estima la Maria Rosa “com un boig”. La “fal·lera” cap a la Maria Rosa va néixer el primer dia que la va veure, un sentiment que el farà patir molt. Mata per amor, dominat per una passió que no pot o no vol controlar. La passió i la culpa el turmenten. La Maria Rosa també viu els seus sentiments cap a en Marçal com si fos una condemna.
Per tant, la passió amorosa és viscuda amb intensitat pels personatges i sempre des d’una perspectiva turmentosa.
Els elements socials
A Maria Rosa, com en d’altres obres de Guimerà, es reflecteix la realitat del món dels desfavorits. En l’obra hi ha una clara voluntat de reflectir-hi la dramàtica situació del proletariat de la construcció. Quan s’escriu l’obra, la lluita obrera omple les planes del diari. Guimerà pretén sensibilitzar la consciència dels espectadors i fer-los coneixedors dels canvis socials que s’estan produint en la societat catalana. Aquests elements socials fan de rerefons del conflicte amorós i a més ens ajuden a entendre la 
trama passional entre la Maria Rosa i el Marçal. És a dir, la manera com s’estimen els personatges està molt condicionada pel món que els ha tocat viure.
Al principi de l’obra, el diàleg entre en Gepa i en Badori ja ens parla de la precarietat laboral, la inestabilitat dels treballs, les dificultats per trobar feina, la perillositat, els sous baixíssims i sovint pagats a deshora, etc…Els personatges són pobres, tal com es demostra a les acotacions que indiquen com ha de ser la casa de Quirze (“casa molt pobra, gairebé una barraca”). L’analfabetisme, un greu problema de l’època, és una condició dels personatges de l’obra. Aquests són conscients de la importància de saber llegir i escriure i els avergonyeix la seva ignorància.
L’obra ens dóna molts detalls dels costums de la classe obrera de l’època: l’alcoholisme, els moviments migratoris a l’interior del país, l’edat d’envelliment, el pes de l’Església en els costums morals, les relacions amb el poder, les formes de lleure, etc.
El paper de la dona
Com podem suposar per l’època en que fou escrita l’obra, el paper de la dona és molt diferent al d’avui dia. El futur de la dona i la seva realització és el matrimoni. En Quirze, per exemple, recomana a la seva germana que es torni a casar per superar la crisi que li ha suposat la pèrdua de l’Andreu. El matrimoni és una via obligada de perfeccionament de la dona. La dona soltera o vídua és una person
a inacabada, carent, plena de cabòries, a punt de tornar-se boja.
El paper de la dona dins el matrimoni suposa l’acceptació per part d’ella d’un rol de submissió. Durant l’obra, veiem com els homes reprenen la dona que expressa opinions que afecten la vida comunitària (ex: Tomasa).
Guimerà fa un important tractament de la psicologia femenina. Maria Rosa és un exemple de dona que intenta superar aquest rol de submissió. Pren decisions que ens demostren la seva dimensió de dona forta, independent.
La vida eròtica de l’home no es qüestiona. Fins i tot les estratègies immorals per posseir la Maria Rosa són celebrades pels seus companys. La dona, en canvi, ha d’amagar els seus desigs. De fet, quan es va estrenar l’obra, hi va haver certa polèmica perquè el personatge de Maria Rosa manifestava massa explícitament el seu desig carnal envers l’Andreu i el Marçal.
Maria Rosa. Anàlisi de l'obra.
ArgumentPodem dir que l’argument de Maria Rosa és el propi dels drames de l’època i, sobretot, de Guimerà. Apareix la idea del triangle amorós que condueix a un desenllaç que gairebé des del principi endevinem fatal. Maria Rosa és una dona del proletariat, casada amb Andreu. Aquest, ha estat injustament acusat de l’assassinat del capatàs de les obres de la carretera i està empresonat a Ceuta. Marçal, el millor amic d’Andreu, està enamorat de Maria Rosa i quan mor aquest darrer, aprofita per seduir-la. Maria Rosa prova d’evitar una passió cada cop més forta cap a Marçal, en un intent desesperat de preservar-li fidelitat al seu difunt marit. Finalment, però, es deixarà anar i decidirà casar-se amb Marçal. Quan descobreix que aquest és el vertader assassí del capatàs, es produeix un final tràgic.
Estructura
Maria Rosa és una peça teatral dividida en tres actes: el primer de catorze escenes, el segon de quinze i el tercer d’onze. Aquesta és una estructura clàssica, és a dir, tres actes amb un nombre similar d’escenes. La tensió dramàtica augmenta escena rere escena fins arribar a un desenllaç vertiginós i que acaba de manera violenta i sobtada. Guimerà farà servir aquesta estructura en la majoria de les obres d’aquest període.
Personatges
Els personatges principals de l’obra són Maria Rosa i Marçal, els quals protagonitzen la història d’amor passional que es reflecteix al drama. Un tercer personatge principal, tot i que no apareix en escena però al qual se’ns remet constantment, és el de l'Andreu, el marit de Maria Rosa. La resta de personatges, més o menys secundaris, són Badori, Tomasa, Gepa, Calau, Quirze i Xic. En escena també apareixen homes i dones del poble fent el paper de figurants.
Temps i espai
L’acció de Maria Rosa transcorre a l’època actual de l’obra, és a dir,
durant els anys 90 del segle XIX. Guimerà, per tant, pretén reflectir la societat rural i proletària de la seva època. No es concreta el temps transcorregut que passa entre la primera i la darrera escena, però es pot deduir que passen uns mesos. Aquest temps va associat a la durada de la construcció de la carretera, com una metàfora de la successió dels esdeveniments. Així, per exemple, en el tercer acte, s’informa de l’acabament de la carretera en el poble, justament quan comença a consolidar-se la relació entre Maria Rosa i Marçal.Pel que fa a l’espai, l’obra es desenvolupa en algun poble de la pagesia catalana que no s’especifica en cap moment. D’aquesta manera, l’autor aconsegueix que l’espectador pugui sentir-se al mateix temps proper i allunyat de l’acció. És a dir, l’espectador se sent identificat amb els personatges i els llocs però sense que pugui arribar a implicar-s’hi negativament.
El primer acte es desenvolupa enmig del camp, just on la carretera està en vies de construcció. El segon i el tercer acte, en canvi, transcorren a casa del matrimoni de Tomasa i Quirze. Tal com s’indica a les acotacions, aquesta llar es caracteritza per la pobresa, palesant així la situació d’humilitat en què viuen els personatges.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Àngel Guimerà. Vida i obra.
Àngel Guimerà es va donar a conèixer com a poeta el 1871, quan va obtenir el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals. En poesia, podem arribar a comparar-lo amb Jacint Verdaguer. En canvi, la seva aportació a la narrativa va ser més aviat pobra.
Gràcies a la seva posició econòmica, es va poder dedicar a la direcció de la revista “La Renaixensa” i a la creació de la seva obra literària, activitats que complementava amb la seva militància catalanista.
En el context del teatre català de l'època dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre en català de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. La insatisfacció que molts intel·lectuals catalans sentien davant d'aquest teatre i del monopoli que hi exercia l'autor de La dida els mogué a buscar-ne una alternativa que, de passada, atorgués a l'escena local un prestigi literari que l'excessiu popularisme d'aquest dramaturg no permetia assolir.
Així, i coincidint amb una reacció d'abast europeu contra els excessos del primer romanticisme, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta tradició romàntica, tant pel verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s'emmarcaven els conflictes passionals (Pietro Cossa, Victorien Sardou, etc.) com en la recuperació dels drames de l'últim Schiller, caracteritzats per la síntesi que aconseguí l'autor alemany entre el model del teatre shakespearià i el classicisme francès del segle XVII. Guimerà fou l'autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d'una tragèdia catalana que prestigiés una literatura que amb Verdaguer ja havia incorporat l'èpica.
La tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d'una banda, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior. Recórrer a conflictes passionals que implicaven en el fons una relació de poder subratllava, sovint, la problemàtica de la inadaptació per la via de l'orfenesa i/o el mestissatge. Sobre aquest fons es projecten unes relacions que contenen elements més o menys evidents de masoquisme i de sensualitat turmentada.
On millor va saber expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) o La filla del mar (1900). L'aproximació a la realitat contemporània i als processos de canvi que patia la societat catalana cap a un model clarament urbà i industrial acabà de singularitzar la seva producció d'aquest període, en què es pot dir que l'autor aconseguí definir una dramatúrgia pròpia d'una força teatral extraordinària. Curiosament, és en aquests textos que Guimerà batejà amb el nom de drames que assolí una forma tràgica moderna en essencialitzar els conflictes passionals sobre un fons coral que fa alhora de contrapunt i d'espectador impotent del conflicte. Si hi afegim la figura d'un "coreuta", que sol ser algú d'edat ava
nçada i que fa costat als protagonistes i sovint anuncia el desenllaç del drama (per exemple el Gepa de Maria Rosa o el Tomàs de Terra baixa), trobarem un plantejament que s'allunya tant del típic drama burgès com de l'esquematització fàcil d'un cert romanticisme. Això és degut al fet que els seus personatges, com els de la tragèdia, són pures forces passionals sobre les quals actua un atzar fatal i inexorable. No són personatges psicològics en el sentit estricte del terme, és a dir, en el sentit que el teatre burgès del segle XIX li podia donar. És en aquesta essencialitat que radica la forta teatralitat de les seves obres, allò que les fa recuperables en l'actualitat.
El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, és potser el més difícil de sistematitzar, ja que la diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor. Guimerà es veié de cop en el cim de la popularitat i el reconeixement internacional a través de la difusió que l'actriu Maria Guerrero
féu de la seva obra. Tanmateix, començà a sentir també la necessitat de no perdre el favor del públic i intentà adaptar el seu teatre als nous corrents estètics que el modernisme posà en circulació a partir, sobretot, de la seva estabilització com a moviment cultural hegemònic. Durant aquests anys temptejà tant el drama burgès (Aigua que corre, 1902) com els poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics (La santa espina, 1907), el teatre històric de militància catalanista (Indíbil i Mandoni, 1917) o un model de tragèdia que pretenia recollir les aportacions del teatre poètic novament en voga (des de la via més tradicional de Rostand fins al drama de filiació simbolista de D'Annunzio). Però és en obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) que l'autor recupera en part el to de les seves millors produccions.
Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924.
dilluns, 27 de setembre del 2010
dijous, 23 de setembre del 2010
El teatre de la Renaixença
Des de mitjanies del XIX, el teatre català començà a prendre volada i esdevingué una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença. Tot i això, el procés de configuració d'una plataforma estable comportà l'endarreriment respecte a l'evolució dramàtica europea. Cal recordar que a França, una vegada superat el Romanticisme, es treballaven ja les vies del Realisme.
Cronològicament, un esdeveniment que va marcar una fita en l'evolució dramàtica de principis de segle fou la posada en funcionament del teatre conegut com Liceu. Aquest, juntament amb el Principal, ofereixen tant espectacles d'òpera, com a representacions tradicionals del tipus de la Passió o els Pastorets. Entre el 1850 i 1868 s'inauguraren nombrosos teatres a Catalunya com l'Olimpo, l'Odeon o el Romea.
Paral·lelament, funcionaven els jardins i els tallers. Els jardins eren espais acotats al passeig de Gràcia als quals s'accedia mitjançant el pagament d'una entrada. El tipus de representació de més ressò era el drama romàntic. Els tallers, per altra banda, assoliren un gran ascens des dels 50. Eren pisos que llogaven grups de joves per a organitzar festes privades, balls, discussions de temes polítics i, també, representacions teatrals. Des d'aquí es promogué la crítica a la cultura burgesa establerta i sortiren molts dels representants polítics progressistes de la segona meitat de segle. Des del teatre dels tallers es qüestionaven els fonaments culturals de què es nodria la Renaixença. Per tant, optaren per un tipus d'humorisme basat en la caricatura i que, sovint, per l'afany d'escandalitzar, arribava al mal gust. D'aquesta manera a la dècada dels 60 es forní una nova generació de dramaturgs que es caracteritzaren pel fet de posar en qüestió el transcendentalisme romàntic, enfrontant-lo a les coses quotidianes. El màxim representant fou Frederic Soler.
L'aparició d'Àngel Guimerà, el 1879, amb Gal·la Placídia, i el conreu de la tragèdia al llarg de les obres de plenitud va suposar la superació del Romanticisme, a la vegada que aportà una via realista original. Terra Baixa (1897) fou la fita de tot aquest procés lent i carregat d'obstacles ja que aconseguí donar una resposta vàlida a les exigències de la seva època. Pel que fa a les tendències, el teatre català vindrà marcat pel desenvolupament de dues línies temàtiques: una línia popular, que prendrà força amb el conreu del sainet, i una línia culta a través del drama modern i de totes les seves variants.
Línia popular -Teatre religiós
-Teatre profà: el sainet.
Línia culta -El drama romàntic
-La tragèdia
*Sainet: peça teatral curta bastida a partir de l'esquematisme de situacions escèniques i expressada en un llenguatge planer. Es basa en la successió constant de situacions que normalment es resolen en forma d'acudit. L'objectiu és la progressiva identificació entre espectadors i un determinat personatge a través del funcionament arquetípic d'aquest.
El teatre guanya embranzida gràcies a la nova economia de mercat i a una major extensió de públic, a més de la nova demanda d’activitats d’oci que va propiciar la nova societat industrial. És a dir, els autors depenien més que mai de l’audiència. També en depenien encara més els empresaris, que van optar per una màxima rendibilitat amb una mínima inversió. Això provocà una davallada qualitativa de la producció teatral i la creació d’uns nous gèneres d’espectacle popular que pretenien connectar amb els nous espectadors menestrals, reproduint els seus valors i els seus mites. Era un públic que no oblidava els seus orígens pagesos i que veia en el teatre una font de distracció. És en aquest àmbit on la figura de Frederic Soler agafà importància, ja que renovà l’antiga tradició popular del teatre català i l’orientà cap a fórmules noves, com el “drama de verita.jpg)
bles costums catalans” o les comèdies amb acompanyament musical.
Des de l’empresa del Teatre Romea, Frederic Soler consolidà un públic i uns gèneres que marquen l’escena catalana orientant-la cap a la concepció més comercial i populista del teatre. Tanmateix, al llarg de la dècada dels setanta i dels vuitanta, molts intel·lectuals catalans lligats als Jocs Florals plantejaren la necessitat de bastir una dramatúrgia catalana des de supòsits més literaris que donessin prestigi al teatre català. En aquest front, Àngel Guimerà fou l’encarregat de renovar la tradició inaugurada per Soler. Guimerà, per una banda, destacà des de les seves primeres tragèdies per la seva originalitat respecte de les diverses opcions de teatre català del moment, tant de la de Balaguer, al qual es podia sentir més proper literàriament, com de la dels seus companys de la Renaixença, que semblaven fer prevaler les necessitats apologètiques a les propostes estètiques. Per altra banda, al costat del teatre més efectista i melodramàtic de Soler, la condensació dramàtica i la capacitat de síntesi de Guimerà suposaven un salt qualitatiu, que es va fer especialment evident amb Mar i cel (1888).
El teatre romàntic
.jpg)
Els precedents del teatre romàntic els trobem en l'obra de Johann Wolfgang von Goethe en què apareixen uns herois que no obeeixen cap altra llei que la de llurs passions. És el cas de la més famosa de les seves obres, Faust (1808), basada en una antiga llegenda. Tot i això, la data convinguda per a consignar l'inici del teatre romàntic és el 1830 amb l'estrena a París del drama Hernani de Victor Hugo. El motiu és que l'espectacle es va traslladar a platea, en dividir-se el públic en dos bàndols, defensors i detractors de l'obra, i va provocar un avalot.
Els elements més criticats foren l'absència de declamació, l'aparició d'escenes en les quals es representava la mort amb gran realisme i el fet que la trama integrés comèdia i tragèdia. A banda, l'espai se situava en un moment històric concret, ben caracteritzat, en comptes de presentar una dimensió abstracta contextualitzada en la natura o en la cort, com es feia des de la tradició. Malgrat les crítiques, aquesta obra exercirà una gran influència sobre el romanticisme peninsular.
Amb Hernani i amb el prefaci d'un drama anterior, Cromwell, Hugo instaura les bases del teatre romàntic a França. Aboleix l'estil i la reòrica classicistes, introdueix noves formes d'estar damunt l'escenari, permet als actors que es moguin lliurement per l'escenari, no en línia recta ni en semicercle, i incorpora els mobles amb finalitat estètica. Per altra banda, incorpora la figura del director escènic, encara que amb funcions vagues i sovint a càrrec del mateix empresari o dels dramaturgs. Pel que fa al text escrit, afegeix les acotacions com a indicadors teatrals per als actors en el moment de la representació.
Respecte a Catalunya, a finals del XVIII a Barcelona, el centralisme borbònic només autoritzava el funcionament d'un teatre, el de la
Santa Creu pel fet que estava regit per una junta de canonges; posteriorment rebrà el nom de Teatre Principal. La resta de representacions que permetien havien de ser de caire esporàdic, representades per afeccionats i en cases particulars. Tanmateix, des de principis de segle fins el 1833 s'engegà una gran activitat escènica, sobretot de caire popular. pel que fa al teatre culte que s'hi representava, es mantenia fidel a les unitats clàssiques d'acció, de lloc i de temps. Malgrat el descrèdit de què ja començava a assolir, era altament consumit per les classes lletrades i urbanes de la ciutat.A partir d'aquesta data amb l'obertura de fronteres arriben els corrents estètics europeus i les companyies d'enllà dels Pirineus. Amb això comencen a ser coneguts els procediments romàntics. Bona mostra és El Tratado de declamación o Arte dramática del preceptista i teòric Vicenç Joaquim Bastús, en què l'autor ataca els drames que requereixen posar en escena canvis de decoració en el transcurs d'un mateix acte. La seva proposta és el manteniment del model de la comèdia francesa de la segona meitat del XVIII, exemplificada en Denis Diderot.
El teatre clàssic
"Que en un dia, que en un lloc, un sol fet complert / Tingui fins al final el teatre omplert."
Aquests dos versos de Boileau resumeixen la famosa regla de les tres unitats :
Unitat de temps: l'acció ha de desenvolupar-se en vint-quatre hores
Unitat de lloc: l'obra passa en un únic lloc
Unitat d'acció: ha d'estar constituïda per una sola intriga.
Aquestes regles persegueixen dos objectius principals. D'una banda, es tracta de fer que l'acció teatral sigui versemblant i no hi hagi necessitat de canviar les decoracions. L'altre factor important és que l'acció es desenvolupa en un temps que podria ser el mateix temps de la representació.
Per tant ens trobarem que en lloc d'intrigues complicades es potencien intrigues lineals centrades sobre pocs personatges. Aquestes regles han portat a una forma d'interiorització de les accions. Les peces clàssiques eviten l'espectacle i concedeixen molt lloc a l'expressió dels sentiments i a l'anàlisi psicològic.
Aquests dos versos de Boileau resumeixen la famosa regla de les tres unitats :
Unitat de temps: l'acció ha de desenvolupar-se en vint-quatre hores
Unitat de lloc: l'obra passa en un únic lloc
Unitat d'acció: ha d'estar constituïda per una sola intriga.
Aquestes regles persegueixen dos objectius principals. D'una banda, es tracta de fer que l'acció teatral sigui versemblant i no hi hagi necessitat de canviar les decoracions. L'altre factor important és que l'acció es desenvolupa en un temps que podria ser el mateix temps de la representació.
Per tant ens trobarem que en lloc d'intrigues complicades es potencien intrigues lineals centrades sobre pocs personatges. Aquestes regles han portat a una forma d'interiorització de les accions. Les peces clàssiques eviten l'espectacle i concedeixen molt lloc a l'expressió dels sentiments i a l'anàlisi psicològic.
Els Jocs Florals
Certamen literari instituït a Tolosa de Llenguadoc per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors que tingué lloc per primera vegada l'any 1324 i que continuà fins vers el 1484. Concorreguts per molts catalans (entre d'altres Joan Blanch, Bernat de Palol, Lluís Icart i Guillem de Masdovelles) i després d'algunes temptatives, el 1393 el Consistori de la Gaia Ciència s'instaurà a Barcelona gràcies a les gestions de Jaume March i Lluís d'Averçó; els reis Martí I i Ferran I protegiren la festa, que se celebrà fins al segle XV i en la qual participaren amb seguretat Gilabert de Pròixita i Guillem de Masdovelles, i probablement Andreu Febrer. D'altra banda, cal esmentar els dos parlaments que Felip de Malla pronuncià a la festa de 1413 i sobretot les dades que conté l'Arte de trobar, redactat el 1423, d'Enric de Villena, que intervingué en els certàmens catalans durant el regnat de Martí I.
Interrompuda la tradició, aquesta no tornà a ser represa fins a la instauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859). Fou sobretot gràcies a la iniciativa d'Antoni de Bofarull (articles al Diario de Barcelona de 1854) i també de Víctor Balaguer (a la Violeta de Oro el 1851) que es portaren a terme. El primer consistori (Bofarull, Balaguer, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Miquel V. Amer) aconseguí l'aprovació de l'Ajuntament de Barcelona (març de 1859) i establí les primeres bases del certamen (lema: Patria, Fides, Amor, corresponent als tres premis ordinaris, cos d'adjunts i mantenidors, títol de Mestre en Gai Saber, etc). El primer diumenge de maig de 1859 se celebrà la primera festa dels Jocs Florals de Barcelona. Si bé fou rebuda amb escepticisme o fins amb clares mostres de desaprovació per part d'alguns elements catalanistes (que la consideraven un anacronisme), molts d'ells acabaren integrant-s'hi (és el cas, conegut, de Frederic So
ler i el seu grup).
La llarga vida de l'entitat fa que es puguin marcar diverses etapes. A la primera, entre 1859 i 1879, els Jocs Florals actuen com a centre i motor de la Renaixença. Des d'uns inicis exclusivament poètics, s'obren, mitjançant els premis extraordinaris oferts per entitats diverses, a nous camps: narrativa, teatre, estudis literaris, etc. L'any 1877, en què Àngel Guimerà és nomenat Mestre en Gai Saber i es premia L'Atlàntida de Jacint Verdaguer, representa el punt culminant d'aquesta etapa. A la segona etapa, entre 1880 i 1899, la repetició temàtica i l'anquilosament de la mètrica provoquen la dissidència de les noves generacions, que abandonen la festa. Durant la tercera etapa, entre 1900 i 1910, amb l'acceptació de les noves estètiques, s'incorporen noms importants com Miquel Costa i Llobera, Josep Carner, Joaquim Ruyra. Cal destacar la bona qualitat de les obres premiades l'any 1902. La quarta etapa, 1911-1936, ve marcada pel distanciament dels responsables dels Jocs Florals de les estructures oficials, a causa de l'intent, no reeixit, de controlar el certamen per part dels noucentistes, fet que es va traduir en el rebuig de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans per part dels Jocs fins al 1934.
Interromputs els Jocs per la guerra civil, entre 1936 i 1939, la cinquena etapa ve marcada per la celebració en dos àmbits diferents: a l'interior del país, en la més estricta clandestinitat fins que l'any 1971 l'Ajuntament de Barcelona en va reprendre la celebració; i a l'exili, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana, a partir de 1941 (primer a Amèrica i, des de 1946, alternativament a Europa i Amèrica), fins que l'any 1978, desaparegudes les causes de l'exili, es van unificar a Barcelona. Els canvis substancials del reglament de 1981 i la nova reforma de 1992 han convertit el certamen en un simple festival de poesia.
L'èxit dels Jocs Florals de Barcelona va impulsar la creació de certàmens similars a València (Jocs Florals de "Lo Rat Penat"), Montevideo, Buenos Aires, etc., i també va afavorir-ne la imitació i la paròdia, amb els certàmens de "La Misteriosa" (1874-1877), "Lo Niu Guerrer" (1877), la "Societat L'Aranya" (1878) o Els Jocs Florals de Can Prosa de Santiago Rusiñol.
Interrompuda la tradició, aquesta no tornà a ser represa fins a la instauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859). Fou sobretot gràcies a la iniciativa d'Antoni de Bofarull (articles al Diario de Barcelona de 1854) i també de Víctor Balaguer (a la Violeta de Oro el 1851) que es portaren a terme. El primer consistori (Bofarull, Balaguer, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Miquel V. Amer) aconseguí l'aprovació de l'Ajuntament de Barcelona (març de 1859) i establí les primeres bases del certamen (lema: Patria, Fides, Amor, corresponent als tres premis ordinaris, cos d'adjunts i mantenidors, títol de Mestre en Gai Saber, etc). El primer diumenge de maig de 1859 se celebrà la primera festa dels Jocs Florals de Barcelona. Si bé fou rebuda amb escepticisme o fins amb clares mostres de desaprovació per part d'alguns elements catalanistes (que la consideraven un anacronisme), molts d'ells acabaren integrant-s'hi (és el cas, conegut, de Frederic So
ler i el seu grup).La llarga vida de l'entitat fa que es puguin marcar diverses etapes. A la primera, entre 1859 i 1879, els Jocs Florals actuen com a centre i motor de la Renaixença. Des d'uns inicis exclusivament poètics, s'obren, mitjançant els premis extraordinaris oferts per entitats diverses, a nous camps: narrativa, teatre, estudis literaris, etc. L'any 1877, en què Àngel Guimerà és nomenat Mestre en Gai Saber i es premia L'Atlàntida de Jacint Verdaguer, representa el punt culminant d'aquesta etapa. A la segona etapa, entre 1880 i 1899, la repetició temàtica i l'anquilosament de la mètrica provoquen la dissidència de les noves generacions, que abandonen la festa. Durant la tercera etapa, entre 1900 i 1910, amb l'acceptació de les noves estètiques, s'incorporen noms importants com Miquel Costa i Llobera, Josep Carner, Joaquim Ruyra. Cal destacar la bona qualitat de les obres premiades l'any 1902. La quarta etapa, 1911-1936, ve marcada pel distanciament dels responsables dels Jocs Florals de les estructures oficials, a causa de l'intent, no reeixit, de controlar el certamen per part dels noucentistes, fet que es va traduir en el rebuig de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans per part dels Jocs fins al 1934.
Interromputs els Jocs per la guerra civil, entre 1936 i 1939, la cinquena etapa ve marcada per la celebració en dos àmbits diferents: a l'interior del país, en la més estricta clandestinitat fins que l'any 1971 l'Ajuntament de Barcelona en va reprendre la celebració; i a l'exili, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana, a partir de 1941 (primer a Amèrica i, des de 1946, alternativament a Europa i Amèrica), fins que l'any 1978, desaparegudes les causes de l'exili, es van unificar a Barcelona. Els canvis substancials del reglament de 1981 i la nova reforma de 1992 han convertit el certamen en un simple festival de poesia.
L'èxit dels Jocs Florals de Barcelona va impulsar la creació de certàmens similars a València (Jocs Florals de "Lo Rat Penat"), Montevideo, Buenos Aires, etc., i també va afavorir-ne la imitació i la paròdia, amb els certàmens de "La Misteriosa" (1874-1877), "Lo Niu Guerrer" (1877), la "Societat L'Aranya" (1878) o Els Jocs Florals de Can Prosa de Santiago Rusiñol.
La Renaixença. Etapes, tendències i fets.
Inicis(1833-1850) : Romanticisme.
La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau es considera el punt de partida del moviment.Predomini gairebé exclusiu de la poesia sobre els altres gèneres.
J. Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) publica el 1841 un recull de poesies amb un pròleg que es considera el manifest de la RenaixençaDispersió d'iniciatives.
Consolidació(1850-1869) : Romanticisme i Realisme.
Els Jocs Florals, instituïts el 1859 donen cohesió al moviment i serveixen de punt de trobada i de plataforma per a donar a conèixer els escriptors. S'inicien els intents de normalització de la llengua, encara que la unificació de criteris no s'aconseguirà durant la Renaixença. Comencen a diversificar-se els gèneres literaris.
Plenitud(1870-1881) : Romanticisme, Realisme i Naturalisme
Malgrat les dificultats de publicació, cada vegada són més abundants les edicions en català.Importància de la premsa periòdica en la divulgació de la literatura, sobretot de l'anomenat costumisme.Comencen la seva producció literària els escriptors més importants del moviment: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller.
.
Plenitud i crisi(1881-1892) : Realisme i Naturalisme.
Encara que la producció de molts escriptors de la Renaixença s'allargarà fins ben entrat el segle XX, l'aparició del modernisme l'any 1892 suposa el triomf d'una nova concepció i valoració del paper de l'escriptor i de l'obra literària.
La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau es considera el punt de partida del moviment.Predomini gairebé exclusiu de la poesia sobre els altres gèneres.
J. Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) publica el 1841 un recull de poesies amb un pròleg que es considera el manifest de la RenaixençaDispersió d'iniciatives.
Consolidació(1850-1869) : Romanticisme i Realisme.
Els Jocs Florals, instituïts el 1859 donen cohesió al moviment i serveixen de punt de trobada i de plataforma per a donar a conèixer els escriptors. S'inicien els intents de normalització de la llengua, encara que la unificació de criteris no s'aconseguirà durant la Renaixença. Comencen a diversificar-se els gèneres literaris.
Plenitud(1870-1881) : Romanticisme, Realisme i Naturalisme
Malgrat les dificultats de publicació, cada vegada són més abundants les edicions en català.Importància de la premsa periòdica en la divulgació de la literatura, sobretot de l'anomenat costumisme.Comencen la seva producció literària els escriptors més importants del moviment: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller.
.
Plenitud i crisi(1881-1892) : Realisme i Naturalisme.
Encara que la producció de molts escriptors de la Renaixença s'allargarà fins ben entrat el segle XX, l'aparició del modernisme l'any 1892 suposa el triomf d'una nova concepció i valoració del paper de l'escriptor i de l'obra literària.
La Renaixença
La Renaixença és el moviment restaurador de la cultura catalana i reivindicatiu d'una consciència nacionalista, que es produeix paral·lelament a la desclosa del Romanticsme i s'allàrgarà -amb matisos- durant el segle XIX. El terme Renaixença, però, s'aplica a posteriori, sembla que a partir de 1871, en esdevenir el títol d'una de les revistes més característiques d'aquest temps. Té com a principal objectiu la recuperació dels signes d'identitat propis catalans, entre els quals es dóna prioritat a dues vessants: la llengua i la pàtria, tradicionalment relacionats. Fins ara cap grup d'intel·lectuals no n'havia assumit la identificació.
El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment romàntic que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la dignificació de l'idioma i l'edificació d'una literatura nacional) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny de la cultura.
La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau La pàtria ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns il·lustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència, entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López Soler i Aribau, entre d'altres.
(Mort de Guifré el Pelós. Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta el moment en què Carles II exten els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes de la Corona d'Aragó. )
La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), progressà decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa llengua al servei, a més, d'una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d'un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.
A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d'algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua), crea els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.
El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment romàntic que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la dignificació de l'idioma i l'edificació d'una literatura nacional) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny de la cultura.
La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau La pàtria ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns il·lustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s'accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l'interès creixent per la història, afavorit pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència, entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l'idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López Soler i Aribau, entre d'altres.
(Mort de Guifré el Pelós. Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta el moment en què Carles II exten els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes de la Corona d'Aragó. )
La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), progressà decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa llengua al servei, a més, d'una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d'un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.
A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d'algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua), crea els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.
dilluns, 20 de setembre del 2010
El Romanticisme a Catalunya
-El Romanticisme arriba a la península ibèrica l'any 1823 a través de la premsa catalana: .El Europeo i El Vapor. El Vapor serà dirigida pel valencià Ramon López Soler i se centrarà en les publicacions de l'obra d'Scott i Manzoni.
-Bàsicament es fan traduccions, en castellà, dels autors més representatius del Romanticisme europeu.
-L'any 1830 es publica l'obra Los Bandos de Castilla o el Caballero del Cisne, de Ramon López Soler, amb un pròleg que realitza la funció de manifest en el qual es propugna la llibertat imaginativa com a característica intrínseca del Romanticisme.
-Es replanteja la relació entre artista i societat, i es fa accessible la cultura a grups socials més amplis mitjançant un increment de la producció editorial i periodística, juntament amb el retorn de grups d'exiliats que influeixen en el Romanticisme castellà.
-1833. Apareix la revista El propagador de la libertad on hi tindrà un paper important el liberal Andrew Covert Spring, pseudònim de l'escriptor i periodista Andreu de Fontcuberta. Aquest afavorirà la introducció del socialisme utòpic a Catalunya.
-1833. A la revista El vapor, el mateix any, publicarà l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.
-També destacarà Manuel Milà i Fontanals que divulgarà el Romanticisme tot potenciant una nova concepció literària combinada amb la voluntat de reflexionar al voltant de la concepció tradicional de l'home.
Romanticisme liberal i conservador.
1a etapa (1833-1844): predomini de l'ideari liberal. Destacaran Andreu Fontcuberta, Pere Mata i Milà i Fontanals. Aquest grup escriurà en castellà a revistes del moviment. El grup s'anirà disgregant i agafarà protagonisme Víctor Balaguer que era seguidor de Dumas i Hugo.
2a etapa (1844- finals dels 70): predomina la ideologia conservadora. Es restauren els Jocs Florals. Hi treballaran els germans Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Tomàs Aguiló i Joaquim Rubió i Ors. La característica comuna a tots ells és que es manifesten enlluernats pel passat medieval del qual pensaven extreure les bases per assolir una nacionalitat moderna. A partir dels 70 culminen els treballs dels dos grans escriptors romàntics: Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer.
***Si voleu aprofundir en el Romanticisme català podeu clicar a Lletra
-Bàsicament es fan traduccions, en castellà, dels autors més representatius del Romanticisme europeu.
-L'any 1830 es publica l'obra Los Bandos de Castilla o el Caballero del Cisne, de Ramon López Soler, amb un pròleg que realitza la funció de manifest en el qual es propugna la llibertat imaginativa com a característica intrínseca del Romanticisme.
-Es replanteja la relació entre artista i societat, i es fa accessible la cultura a grups socials més amplis mitjançant un increment de la producció editorial i periodística, juntament amb el retorn de grups d'exiliats que influeixen en el Romanticisme castellà.
-1833. Apareix la revista El propagador de la libertad on hi tindrà un paper important el liberal Andrew Covert Spring, pseudònim de l'escriptor i periodista Andreu de Fontcuberta. Aquest afavorirà la introducció del socialisme utòpic a Catalunya.
-1833. A la revista El vapor, el mateix any, publicarà l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.
-També destacarà Manuel Milà i Fontanals que divulgarà el Romanticisme tot potenciant una nova concepció literària combinada amb la voluntat de reflexionar al voltant de la concepció tradicional de l'home.
Romanticisme liberal i conservador.
1a etapa (1833-1844): predomini de l'ideari liberal. Destacaran Andreu Fontcuberta, Pere Mata i Milà i Fontanals. Aquest grup escriurà en castellà a revistes del moviment. El grup s'anirà disgregant i agafarà protagonisme Víctor Balaguer que era seguidor de Dumas i Hugo.
2a etapa (1844- finals dels 70): predomina la ideologia conservadora. Es restauren els Jocs Florals. Hi treballaran els germans Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Tomàs Aguiló i Joaquim Rubió i Ors. La característica comuna a tots ells és que es manifesten enlluernats pel passat medieval del qual pensaven extreure les bases per assolir una nacionalitat moderna. A partir dels 70 culminen els treballs dels dos grans escriptors romàntics: Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer.
***Si voleu aprofundir en el Romanticisme català podeu clicar a Lletra
Evolució del Romanticisme a Europa
El bressol del Romanticisme es troba a l'Alemanya de finals del XVIII amb el moviment poètic Sturm und drang, que significa "tempesta i ímpetu". De la mà de Johann Wolfgang von Goethe i de Friedrich von Schiller, exalta la llibertat d'inspiració i de creació del poeta que l'han d'empèner a transgredir els cànons de la composició.
Les idees romàntiques es propaguen per Europa arran dels contactes i la tasca que realitzà madamme Stäel, francesa exiliada a Suïssa. Va contactar amb autors romàntics alemanys com els germans Schlegel, Schelling i Schiller. Finalment amb la seva obra De l'Allemagne, convidà els francesos a renovar l'esperit nacional i els exhortà a l'entusiame, l'amor, la llibertat i l'esperit europeu. Pel que fa al teatre destacaran Kleist i Büchner.
Posteriorment el Romanticisme arribarà a França on destacaran Lamartine, George Sand i Victor Hugo i Alexand
re Dumas. Pel que fa al teatre, que és la part que més ens interessa, hi haurà una revolució escènica amb l'estrena d'Hernani (1830) on se'ns proposa una nova manera de fer teatre, tant per al dramaturg com per als actors i, per tant una nova manera de gaudir-lo.
La llibertat guiant al poble, 1830. Eugène Delacroix.
A Anglaterra destacaran Lord Byron en poesia i Walter Scott en la creació de la novel·la històrica de la que n'és un bon exemple Ivanhoe. El conreu del teatre fou nul.
El Romanticisme italià mantingué la petjada classicista i traspuà els motius patriòtics: el desig de la unitat italiana i l'oposició a la presència austríaca al nord del país. En poesia destacarà Giacomo Leopardi i el novel·lista Alessandro Manzoni amb I Promessi sposi. Es conreà poc teatre.
A Espanya trobarem que José de Espronceda destacarà en poesia. Pel que fa a la narrativa es desenvoluparà a partir del costumisme al voltant de Mesonero Romanos i Larra. És amb el teatre que el Romanticisme hi va arrelar amb obres com Don Álvaro o la fuerza del sino, del Duc de Rivas. Seguidament van aparèixer Los amantes de Teruel, de Juan Eugenio Hartzenbusch i les obres de José Zorrilla: Don Juan Tenorio i Traidor, inconfeso y mártir.
Cal recordar que és en aquesta etapa que arreu d'Europa apareixen les causes nacionals vistes com un conjunt social i polític cohesionat per una burgesia en ascens. Això ho trobarem a Anglaterra, França i Espanya. En canvi, Alemanya i Itàlia les burgesies nacionals van optar per l'emancipació d'una potència dominant. Les causes nacionals troben dos principis bàsics en el Romanticisme: la reivindicació de la història pròpia i de l'esplendor medieval, i l'aplicació dels valors liberals individuals a les col·lectivitats.
Ideològicament, el Romanticisme no és un moviment uniforme, sinó que es desenvoluparà a partir de dues tendències ideològiques: la conservadora i la liberal. El sector conservador, de tarannà catòlic i monàrqui, aprofundeix en la visió idealitzant del passat medieval; aquí cal destacar Scott, Manzoni i Chateaubriand. Pel sector liberal, de caràcter republicà i escèptic, en destacaran Victor Hugo i Alexandre Dumas.
Les idees romàntiques es propaguen per Europa arran dels contactes i la tasca que realitzà madamme Stäel, francesa exiliada a Suïssa. Va contactar amb autors romàntics alemanys com els germans Schlegel, Schelling i Schiller. Finalment amb la seva obra De l'Allemagne, convidà els francesos a renovar l'esperit nacional i els exhortà a l'entusiame, l'amor, la llibertat i l'esperit europeu. Pel que fa al teatre destacaran Kleist i Büchner.
Posteriorment el Romanticisme arribarà a França on destacaran Lamartine, George Sand i Victor Hugo i Alexand
re Dumas. Pel que fa al teatre, que és la part que més ens interessa, hi haurà una revolució escènica amb l'estrena d'Hernani (1830) on se'ns proposa una nova manera de fer teatre, tant per al dramaturg com per als actors i, per tant una nova manera de gaudir-lo.La llibertat guiant al poble, 1830. Eugène Delacroix.
A Anglaterra destacaran Lord Byron en poesia i Walter Scott en la creació de la novel·la històrica de la que n'és un bon exemple Ivanhoe. El conreu del teatre fou nul.
El Romanticisme italià mantingué la petjada classicista i traspuà els motius patriòtics: el desig de la unitat italiana i l'oposició a la presència austríaca al nord del país. En poesia destacarà Giacomo Leopardi i el novel·lista Alessandro Manzoni amb I Promessi sposi. Es conreà poc teatre.
A Espanya trobarem que José de Espronceda destacarà en poesia. Pel que fa a la narrativa es desenvoluparà a partir del costumisme al voltant de Mesonero Romanos i Larra. És amb el teatre que el Romanticisme hi va arrelar amb obres com Don Álvaro o la fuerza del sino, del Duc de Rivas. Seguidament van aparèixer Los amantes de Teruel, de Juan Eugenio Hartzenbusch i les obres de José Zorrilla: Don Juan Tenorio i Traidor, inconfeso y mártir.
Cal recordar que és en aquesta etapa que arreu d'Europa apareixen les causes nacionals vistes com un conjunt social i polític cohesionat per una burgesia en ascens. Això ho trobarem a Anglaterra, França i Espanya. En canvi, Alemanya i Itàlia les burgesies nacionals van optar per l'emancipació d'una potència dominant. Les causes nacionals troben dos principis bàsics en el Romanticisme: la reivindicació de la història pròpia i de l'esplendor medieval, i l'aplicació dels valors liberals individuals a les col·lectivitats.
Ideològicament, el Romanticisme no és un moviment uniforme, sinó que es desenvoluparà a partir de dues tendències ideològiques: la conservadora i la liberal. El sector conservador, de tarannà catòlic i monàrqui, aprofundeix en la visió idealitzant del passat medieval; aquí cal destacar Scott, Manzoni i Chateaubriand. Pel sector liberal, de caràcter republicà i escèptic, en destacaran Victor Hugo i Alexandre Dumas.
El Romanticisme.
El Romanticisme és un moviment ideològic i cultural, oposat al classicisme, que s'inicià a la fi del segle XVIII a Alemanya i Anglaterra, i s'allargà fins ben avançat el segle XIX. Posteriorment, s'expandeix per tot Europa i s'adapta a les particularitats de cada país.
En aquesta línia es concep una altra manera de fer art, així com els intel·lectuals de la Il·lustració observaven i investigaven la realitat per tal de reproduir-la, els romàntics consideren l'art des de la creació, no com a imitació. A més, fomenten la subjectivitat i el retorn de l'home a la natura en contraposició a l'herència il·lustrada que havia col·locat en un lloc superior la raó.
A nivell literari, la plasmació més directa de tots aquests canvis és la radical transformació del concepte d'autor i de la creació literària. Això es concreta en una sèrie de trets que defineixen la literatura romàntica.
"Caminant damunt un mar de
boira", 1817. Caspar David Friedrich
Els nous autors en la recerca d'un art personal defensen la imaginació, l'espontaneïtat i la intuïció, per oposició a la rigidesa dels cànons. És per això que consideren tothom capaç de sentir la poesia al marge de les aptituds creatives particulars. En aquesta línia el subjectivisme esdevé premissa i l'obra literària constitueix un retrat sobre l'ésser humà en el qual totes les associacions irracionals s'expressen a través del llenguatge poètic.
L'afany de llibertat comporta repercussions socials. Els romàntics són els primers a teoritzar sobre les expectatives polítques no acomplertes. A nivell literari l'autor començarà a barrejar diverses art com la poesia i la prosa, i i el tràgic i el còmic. En relació amb això, també intenten harmonitzar pols oposats: subjecte i objecte, jo i societat, home i natura, consciència i inconsciència, impuls i raó, mort i vida, nit i llum, i nacionalisme i universalisme.
Els canvis socials que apareixen acabant provocant insatisfacció i l'artista romàntic es refugiarà en l'exaltació i la nostàlgia d'un paisatge que ara comença a
perdre's amb el progrés industrial. També d'altra banda es conservarà una característica del Neoclassicisme: la consciència del passat històric i el sentiment d'afirmació cultural i lingüística. Això comporta el reclam del patrimoni folklòric nacional, especialment el cançonístic, com a creació col·lectiva, ideològica i literària.En síntesi, l'aportació que el Romanticisme fa al panorama de la literatura europea és la integració del subjectivisme de l'artista en un marc històric susceptible de ser criticat.
"La mort de Sardanàpal", 1827-1828 d'Eugène Delacroix.
Context històric del Romanticisme
La gènesi del Romanticisme coincideix amb la crisi d'una visió del món, de fet, és paral·lela a un conjunt de fets històrics que anuncien canvis socials: la Revolució Industrial (mitjanies del XVIII a Anglaterra), la Declaració d'Independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789).
La Revolució Industrial es pot definir com un procés de desenvolupament industrial en què els canvis tècnics afavoreixen la transformació econòmica cap al capitalisme. Les conseqüències més directes són el pas d'una societat d'estaments a una de classes i l'especialització del treball que comporta una divisió social amb la preeminència del treball manual en front de l'intel·lectual.
La classe ascendent socialment i econòmicament és la burgesia, que en la lluita pel poder promourà i dirigirà les anomenades revolucions burgeses, com la francesa. L'objectiu d'aquestes era efectuar la transformació d'una societat antiga amb una vella estructura legal en una altra protegida per un marc legal i polític que en permetés el desenvolupament.
Pel que fa a la classe obrera, el proletariat, irromp en l'escena política a partir del segle XIX a través de l'anomenat Moviment obrer, en el qual es trobaran diferents corrents ideològics com el socialisme utòpic, el marxisme o l'anarquisme. Les condicions infrahumanes del treball que realitzaven ofereixen l'altra cara de la moneda de la industrialització.
La Revolució Francesa és considerada la revolució burgesa per antonomàsia perquè va marcar la política europea del XIX. És un procés en què s'insinua, inequívocament, el propòsit revolucionari social que el Moviment obrer faria seu posteriorment. Així, s'intenta crear un sistema polític que reculli els principis de l'ideari liberal: divisió de poders, potenciació de les llibertats i dels drets dels ciutadans, constitucionalisme i sobirani popular. Tanmateix, a nivell lingüístic significà el rebuig de qualsevol llengua que no fos el francès, i cadascuna d'elles era anomenada de manera pejorativa patois.
A inicis del XIX el principat de Catalunya era massa sovint un camp de batalla entre Espanya i França. Cal destacar l'episodi del Timbaler del Bruc dins la Guerra de la Independència (1808). A Espanya hi haurà diverses lluites pel poder entre liberals i absolutistes.
Tots aquests elements marcaran una forta influència en la gestació del Romanticisme, cal afirmar que aquest acompanya al liberalisme i és hereu tant de la revolució com de la restauració. Quan s'inicia el segle XIX els pensadors, amarats per les tendències del XVIII, nostàlgics del passat i conscients de les noves idees originades per la revolució, intenten definir un ideal intel·lectual moral i sentimental, que servirà de base a la societat del segle que s'inicia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)