Evolució del Romanticisme a Europa

El bressol del Romanticisme es troba a l'Alemanya de finals del XVIII amb el moviment poètic Sturm und drang, que significa "tempesta i ímpetu". De la mà de Johann Wolfgang von Goethe i de Friedrich von Schiller, exalta la llibertat d'inspiració i de creació del poeta que l'han d'empèner a transgredir els cànons de la composició.
Les idees romàntiques es propaguen per Europa arran dels contactes i la tasca que realitzà madamme Stäel, francesa exiliada a Suïssa. Va contactar amb autors romàntics alemanys com els germans Schlegel, Schelling i Schiller. Finalment amb la seva obra De l'Allemagne, convidà els francesos a renovar l'esperit nacional i els exhortà a l'entusiame, l'amor, la llibertat i l'esperit europeu. Pel que fa al teatre destacaran Kleist i Büchner.
Posteriorment el Romanticisme arribarà a França on destacaran Lamartine, George Sand i Victor Hugo i Alexandre Dumas. Pel que fa al teatre, que és la part que més ens interessa, hi haurà una revolució escènica amb l'estrena d'Hernani (1830) on se'ns proposa una nova manera de fer teatre, tant per al dramaturg com per als actors i, per tant una nova manera de gaudir-lo.


La llibertat guiant al poble, 1830. Eugène Delacroix.





A Anglaterra destacaran Lord Byron en poesia i Walter Scott en la creació de la novel·la històrica de la que n'és un bon exemple Ivanhoe. El conreu del teatre fou nul.
El Romanticisme italià mantingué la petjada classicista i traspuà els motius patriòtics: el desig de la unitat italiana i l'oposició a la presència austríaca al nord del país. En poesia destacarà Giacomo Leopardi i el novel·lista Alessandro Manzoni amb I Promessi sposi. Es conreà poc teatre.
A Espanya trobarem que José de Espronceda destacarà en poesia. Pel que fa a la narrativa es desenvoluparà a partir del costumisme al voltant de Mesonero Romanos i Larra. És amb el teatre que el Romanticisme hi va arrelar amb obres com Don Álvaro o la fuerza del sino, del Duc de Rivas. Seguidament van aparèixer Los amantes de Teruel, de Juan Eugenio Hartzenbusch i les obres de José Zorrilla: Don Juan Tenorio i Traidor, inconfeso y mártir.

Cal recordar que és en aquesta etapa que arreu d'Europa apareixen les causes nacionals vistes com un conjunt social i polític cohesionat per una burgesia en ascens. Això ho trobarem a Anglaterra, França i Espanya. En canvi, Alemanya i Itàlia les burgesies nacionals van optar per l'emancipació d'una potència dominant. Les causes nacionals troben dos principis bàsics en el Romanticisme: la reivindicació de la història pròpia i de l'esplendor medieval, i l'aplicació dels valors liberals individuals a les col·lectivitats.

Ideològicament, el Romanticisme no és un moviment uniforme, sinó que es desenvoluparà a partir de dues tendències ideològiques: la conservadora i la liberal. El sector conservador, de tarannà catòlic i monàrqui, aprofundeix en la visió idealitzant del passat medieval; aquí cal destacar Scott, Manzoni i Chateaubriand. Pel sector liberal, de caràcter republicà i escèptic, en destacaran Victor Hugo i Alexandre Dumas.