El teatre de la Renaixença

Des de mitjanies del XIX, el teatre català començà a prendre volada i esdevingué una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença. Tot i això, el procés de configuració d'una plataforma estable comportà l'endarreriment respecte a l'evolució dramàtica europea. Cal recordar que a França, una vegada superat el Romanticisme, es treballaven ja les vies del Realisme.



Cronològicament, un esdeveniment que va marcar una fita en l'evolució dramàtica de principis de segle fou la posada en funcionament del teatre conegut com Liceu. Aquest, juntament amb el Principal, ofereixen tant espectacles d'òpera, com a representacions tradicionals del tipus de la Passió o els Pastorets. Entre el 1850 i 1868 s'inauguraren nombrosos teatres a Catalunya com l'Olimpo, l'Odeon o el Romea.


Paral·lelament, funcionaven els jardins i els tallers. Els jardins eren espais acotats al passeig de Gràcia als quals s'accedia mitjançant el pagament d'una entrada. El tipus de representació de més ressò era el drama romàntic. Els tallers, per altra banda, assoliren un gran ascens des dels 50. Eren pisos que llogaven grups de joves per a organitzar festes privades, balls, discussions de temes polítics i, també, representacions teatrals. Des d'aquí es promogué la crítica a la cultura burgesa establerta i sortiren molts dels representants polítics progressistes de la segona meitat de segle. Des del teatre dels tallers es qüestionaven els fonaments culturals de què es nodria la Renaixença. Per tant, optaren per un tipus d'humorisme basat en la caricatura i que, sovint, per l'afany d'escandalitzar, arribava al mal gust. D'aquesta manera a la dècada dels 60 es forní una nova generació de dramaturgs que es caracteritzaren pel fet de posar en qüestió el transcendentalisme romàntic, enfrontant-lo a les coses quotidianes. El màxim representant fou Frederic Soler.

L'aparició d'Àngel Guimerà, el 1879, amb Gal·la Placídia, i el conreu de la tragèdia al llarg de les obres de plenitud va suposar la superació del Romanticisme, a la vegada que aportà una via realista original. Terra Baixa (1897) fou la fita de tot aquest procés lent i carregat d'obstacles ja que aconseguí donar una resposta vàlida a les exigències de la seva època. Pel que fa a les tendències, el teatre català vindrà marcat pel desenvolupament de dues línies temàtiques: una línia popular, que prendrà força amb el conreu del sainet, i una línia culta a través del drama modern i de totes les seves variants.

Línia popular -Teatre religiós
-Teatre profà: el sainet.

Línia culta -El drama romàntic
-La tragèdia

*Sainet: peça teatral curta bastida a partir de l'esquematisme de situacions escèniques i expressada en un llenguatge planer. Es basa en la successió constant de situacions que normalment es resolen en forma d'acudit. L'objectiu és la progressiva identificació entre espectadors i un determinat personatge a través del funcionament arquetípic d'aquest.

El teatre guanya embranzida gràcies a la nova economia de mercat i a una major extensió de públic, a més de la nova demanda d’activitats d’oci que va propiciar la nova societat industrial. És a dir, els autors depenien més que mai de l’audiència. També en depenien encara més els empresaris, que van optar per una màxima rendibilitat amb una mínima inversió. Això provocà una davallada qualitativa de la producció teatral i la creació d’uns nous gèneres d’espectacle popular que pretenien connectar amb els nous espectadors menestrals, reproduint els seus valors i els seus mites. Era un públic que no oblidava els seus orígens pagesos i que veia en el teatre una font de distracció. És en aquest àmbit on la figura de Frederic Soler agafà importància, ja que renovà l’antiga tradició popular del teatre català i l’orientà cap a fórmules noves, com el “drama de veritables costums catalans” o les comèdies amb acompanyament musical.

Des de l’empresa del Teatre Romea, Frederic Soler consolidà un públic i uns gèneres que marquen l’escena catalana orientant-la cap a la concepció més comercial i populista del teatre. Tanmateix, al llarg de la dècada dels setanta i dels vuitanta, molts intel·lectuals catalans lligats als Jocs Florals plantejaren la necessitat de bastir una dramatúrgia catalana des de supòsits més literaris que donessin prestigi al teatre català. En aquest front, Àngel Guimerà fou l’encarregat de renovar la tradició inaugurada per Soler. Guimerà, per una banda, destacà des de les seves primeres tragèdies per la seva originalitat respecte de les diverses opcions de teatre català del moment, tant de la de Balaguer, al qual es podia sentir més proper literàriament, com de la dels seus companys de la Renaixença, que semblaven fer prevaler les necessitats apologètiques a les propostes estètiques. Per altra banda, al costat del teatre més efectista i melodramàtic de Soler, la condensació dramàtica i la capacitat de síntesi de Guimerà suposaven un salt qualitatiu, que es va fer especialment evident amb Mar i cel (1888).