El teatre romàntic

Els precedents del teatre romàntic els trobem en l'obra de Johann Wolfgang von Goethe en què apareixen uns herois que no obeeixen cap altra llei que la de llurs passions. És el cas de la més famosa de les seves obres, Faust (1808), basada en una antiga llegenda. Tot i això, la data convinguda per a consignar l'inici del teatre romàntic és el 1830 amb l'estrena a París del drama Hernani de Victor Hugo. El motiu és que l'espectacle es va traslladar a platea, en dividir-se el públic en dos bàndols, defensors i detractors de l'obra, i va provocar un avalot.

Els elements més criticats foren l'absència de declamació, l'aparició d'escenes en les quals es representava la mort amb gran realisme i el fet que la trama integrés comèdia i tragèdia. A banda, l'espai se situava en un moment històric concret, ben caracteritzat, en comptes de presentar una dimensió abstracta contextualitzada en la natura o en la cort, com es feia des de la tradició. Malgrat les crítiques, aquesta obra exercirà una gran influència sobre el romanticisme peninsular.

Amb Hernani i amb el prefaci d'un drama anterior, Cromwell, Hugo instaura les bases del teatre romàntic a França. Aboleix l'estil i la reòrica classicistes, introdueix noves formes d'estar damunt l'escenari, permet als actors que es moguin lliurement per l'escenari, no en línia recta ni en semicercle, i incorpora els mobles amb finalitat estètica. Per altra banda, incorpora la figura del director escènic, encara que amb funcions vagues i sovint a càrrec del mateix empresari o dels dramaturgs. Pel que fa al text escrit, afegeix les acotacions com a indicadors teatrals per als actors en el moment de la representació.


Respecte a Catalunya, a finals del XVIII a Barcelona, el centralisme borbònic només autoritzava el funcionament d'un teatre, el de la Santa Creu pel fet que estava regit per una junta de canonges; posteriorment rebrà el nom de Teatre Principal. La resta de representacions que permetien havien de ser de caire esporàdic, representades per afeccionats i en cases particulars. Tanmateix, des de principis de segle fins el 1833 s'engegà una gran activitat escènica, sobretot de caire popular. pel que fa al teatre culte que s'hi representava, es mantenia fidel a les unitats clàssiques d'acció, de lloc i de temps. Malgrat el descrèdit de què ja començava a assolir, era altament consumit per les classes lletrades i urbanes de la ciutat.

A partir d'aquesta data amb l'obertura de fronteres arriben els corrents estètics europeus i les companyies d'enllà dels Pirineus. Amb això comencen a ser coneguts els procediments romàntics. Bona mostra és El Tratado de declamación o Arte dramática del preceptista i teòric Vicenç Joaquim Bastús, en què l'autor ataca els drames que requereixen posar en escena canvis de decoració en el transcurs d'un mateix acte. La seva proposta és el manteniment del model de la comèdia francesa de la segona meitat del XVIII, exemplificada en Denis Diderot.